De classificacions n'hi ha de molts tipus: golejadors, "zamoras", d'àrbitres, per grups, per lligues o la de la Coca Cola, però com que això és un blog friki, les classificacions que surten aquí són de coses frikis. I una que he vist, en plan vídeo editat de forma amateur, ha estat una dels jugadors més lletjos del passat Mundial 2006. Impressionant la banda sonora!
I en temps de descompte...
Des d'Anglaterra arriba una web que promet riures i arcades a parts iguals: Ugly Footballers. Eh, que fins i tot tenen una secció de jocs en línia per jugar amb els vostres "trunyos" preferits...
2006/08/07
2006/08/04
Campeones
Dir que la sèrie de Campeones (o com es coneix al Japó, Captain Tsubasa) ha estat un fenòmen televisiu per aquí és fer un comentari d'aquells d'en Perogrullo. La influència que va tenir en tot de gent de la nostra edat (és a dir, de la franja dels 20-30) és inqüestionable, i va fer que tots volguéssim ser una mica com l'Oliver Aton o en Mark Landers (lar que jo preferia ser en Benji Price). També n'hi havia que preferien el Chicho Terremoto, i també alguns que preferien Juana y Sergio, però vaja, que hi ha d'haver de tot a la vinya del senyor.
Molts són els moments inoblidables de la sèrie: el "tiro combinado" de l'Oliver i el Tom Baker, la "Catapulta Infernal" dels Derrick, la imponent figura de Clifford Yuma, etc. Tot i així, la sèrie ha donat "cancha" per a fer comentaris, acudits, parides i, fins i tot, monòlegs. Un dels comentaris més graciosos el va fer la meva amiga Laura, quan comentava que ella feia un macabre joc de paraules amb el nom d'un dels equips de la sèrie (el Mambo Futbol Club), relacionat amb la malaltia coronària que patia l'estrella d'aquest equip, en Julian Ross. Evidentment, les sigles de l'equip d'en Julian (MFC) només podien significar "Me Falla el Corazón".
Tanmateix, si hi ha un veritable friqui en això de Campeones és el meu amic Jordi. Ell sempre explica la mateixa anècdota referent a la sèrie: en el campionat del món juvenil, en un dels episodis es fa esment de l'eliminació del combinat espanyol (un tret d'autenticitat en tota la sèrie, doncs La Roja no passava de quarts), i en surten quatre o cinc imatges. Doncs bé, els dibuixants van fer sortir a la Selecció amb dos o tres jugadors negres, fet que només vol dir dues coses: o bé tenien una plantilla i van dir "tranqui, tio, tira de plantilla", o bé tenen un sentit de la clarividència extrem i han aconseguit veure el futur de la selecció d'aquí a uns anys.
La cosa es complica en aquesta sèrie quan els personatges es fan grans i emigren a jugar a altres lligues. L'Oliver, després d'un període jugant a Brasil amb en Roberto Sedinho, fitxa pel Barça, al mateix temps que en Landers fitxa per la Juve i en Benji pel Werder Bremen. Segons l'article de la Wikipedia, Oliver en un principi és degradat a jugar amb el Barça B (suposo que al costat de Jon Bakero) perquè no pot jugar amb Rivaul. Tot i així, els dies previs abans del Barça - Madrit Rivaul cau lesionat i Oliver puja al primer equip, marcant 3 dels 6 gols que li fot el Barça a l'etern rival en un partit que acaba 6 a 5 (i que pel resultat sembla més de futbol sala).
Com a cosa divertida, a la sèrie animada no devien poder fer servir els noms reals dels equips de futbol, i tot i que l'Oliver també va a Barcelona a jugar, l'equip pel qual fitxa es diu Catalunya, i juga a l'Estadi de Catalunya. Mark Landers fitxa per la seva banda pel Piamontese, que es vesteix de forma molt semblant a la Juventus de Torino. Per a tots aquells que vulgueu veure el capítol (traduït al chihuahua), aquí el teniu:
Molts són els moments inoblidables de la sèrie: el "tiro combinado" de l'Oliver i el Tom Baker, la "Catapulta Infernal" dels Derrick, la imponent figura de Clifford Yuma, etc. Tot i així, la sèrie ha donat "cancha" per a fer comentaris, acudits, parides i, fins i tot, monòlegs. Un dels comentaris més graciosos el va fer la meva amiga Laura, quan comentava que ella feia un macabre joc de paraules amb el nom d'un dels equips de la sèrie (el Mambo Futbol Club), relacionat amb la malaltia coronària que patia l'estrella d'aquest equip, en Julian Ross. Evidentment, les sigles de l'equip d'en Julian (MFC) només podien significar "Me Falla el Corazón".
Tanmateix, si hi ha un veritable friqui en això de Campeones és el meu amic Jordi. Ell sempre explica la mateixa anècdota referent a la sèrie: en el campionat del món juvenil, en un dels episodis es fa esment de l'eliminació del combinat espanyol (un tret d'autenticitat en tota la sèrie, doncs La Roja no passava de quarts), i en surten quatre o cinc imatges. Doncs bé, els dibuixants van fer sortir a la Selecció amb dos o tres jugadors negres, fet que només vol dir dues coses: o bé tenien una plantilla i van dir "tranqui, tio, tira de plantilla", o bé tenen un sentit de la clarividència extrem i han aconseguit veure el futur de la selecció d'aquí a uns anys.
La cosa es complica en aquesta sèrie quan els personatges es fan grans i emigren a jugar a altres lligues. L'Oliver, després d'un període jugant a Brasil amb en Roberto Sedinho, fitxa pel Barça, al mateix temps que en Landers fitxa per la Juve i en Benji pel Werder Bremen. Segons l'article de la Wikipedia, Oliver en un principi és degradat a jugar amb el Barça B (suposo que al costat de Jon Bakero) perquè no pot jugar amb Rivaul. Tot i així, els dies previs abans del Barça - Madrit Rivaul cau lesionat i Oliver puja al primer equip, marcant 3 dels 6 gols que li fot el Barça a l'etern rival en un partit que acaba 6 a 5 (i que pel resultat sembla més de futbol sala).
Com a cosa divertida, a la sèrie animada no devien poder fer servir els noms reals dels equips de futbol, i tot i que l'Oliver també va a Barcelona a jugar, l'equip pel qual fitxa es diu Catalunya, i juga a l'Estadi de Catalunya. Mark Landers fitxa per la seva banda pel Piamontese, que es vesteix de forma molt semblant a la Juventus de Torino. Per a tots aquells que vulgueu veure el capítol (traduït al chihuahua), aquí el teniu:
El primer post
Després d'incontables intents d'engegar un blog com Déu (o sia, jo) mana, m'he proposat la tasca, digue-li titànica, digue-li suicida, de recopilar coses rares i curioses del món del futbol que em vagi trobant per l'Internet. Perquè mira que n'és, de gran, això de l'Internet, eh?
El títol del blog és un homenatge a un dels anomenats "grans comunicadors" del panorama esportiu en català: el gran Joaquim Maria Puyal (en Quim, vaja). Aquest mestre de les ones radiofòniques ha estat el gran revolucionador del llenguatge esportiu a casa nostra, sobretot amb el seu estil personal de catalanitzar anglicismes. Per exemple, tocar la pilota amb les mans sense ser el porter és objecte de "hands" (jens); quedar-se en posició de fora de joc et posa en "offside" (ursài); i si l'àrbitre pita el que comunment s'anomena una falta, ell diu que l'àrbitre ha pitat "free kick" (o frequi).
Creador de la famosa frase de "Urruti t'estimo!!!", darrerament sembla un empleat més de La Caixa (parlem?), de la publicitat que en fa, i és un dels puntals de Futbol a Catalunya Ràdio. Més endavant ja parlarem de diversos locutors esportius que he tingut el plaer d'escoltar.
Per tots aquells que em coneixen, que no s'estranyin del tema del blog: encara que no en sé gaire, de futbol, en sóc un friqui convençut. Per tots aquells que no saben qui sóc, ja ho aniran descobrint.
Salut!
El títol del blog és un homenatge a un dels anomenats "grans comunicadors" del panorama esportiu en català: el gran Joaquim Maria Puyal (en Quim, vaja). Aquest mestre de les ones radiofòniques ha estat el gran revolucionador del llenguatge esportiu a casa nostra, sobretot amb el seu estil personal de catalanitzar anglicismes. Per exemple, tocar la pilota amb les mans sense ser el porter és objecte de "hands" (jens); quedar-se en posició de fora de joc et posa en "offside" (ursài); i si l'àrbitre pita el que comunment s'anomena una falta, ell diu que l'àrbitre ha pitat "free kick" (o frequi).
Creador de la famosa frase de "Urruti t'estimo!!!", darrerament sembla un empleat més de La Caixa (parlem?), de la publicitat que en fa, i és un dels puntals de Futbol a Catalunya Ràdio. Més endavant ja parlarem de diversos locutors esportius que he tingut el plaer d'escoltar.
Per tots aquells que em coneixen, que no s'estranyin del tema del blog: encara que no en sé gaire, de futbol, en sóc un friqui convençut. Per tots aquells que no saben qui sóc, ja ho aniran descobrint.
Salut!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
